La nostra Associació s’ha adherit al Manifest i a la Convocatòria de la Manifestació del dia 21 de maig a les 6 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona, convocada per tots els col·lectius d’habitatge i moltes entitats i col·lectius del moviment veïnal i social.
Fem una crida a totes les entitats del barri a llegir-ho i, en cas d’estar d’acord, a adherir-se en el següent enllaç:
Aprofitem per posar tot seguit l’article de l’Observatori d’Habitatge i Turisme del Clot-Camp de l’Arpa que va sortir a elButlletí 291 on s’expliquen els motius de la convocatòria.
HABITATGE, UNA LLUITA QUE NO S’ACABA
Convoquem a la manifestació el 21 de maig, on sortirem totes les veïnes de Barcelona al carrer per deixar clar que no permetrem que continuïn fent negoci amb les nostres vides!
Després de 5 pròrrogues, el passat 28 de febrer s’estenia la moratòria novament fins al 30 de setembre de 2022. Aquesta moratòria forma part d’un conjunt de mesures urgents que pretenen fer front a l’impacte econòmic i social de la COVID-19. No atura tots els desnonaments, però presenta la possibilitat de suspendre’ls temporalment si s’aporta un informe de vulnerabilitat expedit pels serveis socials. En bona part gràcies a la pressió de les plataformes veïnals i la seva lluita a peu de porta, es va aconseguir ajornar un 90% de les ordres dictades durant el 2021 a Barcelona (se’n van dictar 2.675).
Però aquesta moratòria no és una solució al gran problema que representa assumir els preus d’un habitatge que pesa sobre milers de famílies mes rere mes. La pròrroga, lluny de ser una victòria, és una mesura desesperada que ajorna la fosca realitat que es presentarà quan s’acabi. Està clar que quan es tracta de tenir casa un any més o quedar-se al carrer amb la teva família l’endemà, qualsevol moratòria o ajuda és indiscutiblement necessària. Però què passarà quan s’acabi la moratòria? On aniran totes aquestes famílies que es mantenen només de manera excepcional sota un sostre? Queden menys de 6 mesos perquè això passi i el que està clar és que la situació de precarietat no acabarà amb ella. La crisi econòmica és prèvia i molt més profunda que una sotragada de la qual sortirem quan s’acabi la pandèmia. De fet, la realitat habitacional que patim té els seus orígens en l’esclat de la bombolla immobiliària i s’ha anat conformant amb el pas dels anys. Mentre que en un inici la majoria de les execucions eren degudes a l’impagament d’hipoteques, ja fa anys que les estadístiques han anat virant i l’any 2019, a Barcelona, més del 80% dels desnonaments es devien a l’impagament del lloguer.
Si ja eren insuficients totes les mesures i lleis que s’han aprovat per aturar els milers de desnonaments que any rere any s’executen a Catalunya i arreu de l’Estat, el passat mes de març, el Tribunal Constitucional suspenia la Llei 11/2020 de contenció de rendes (que regula els preus dels lloguers) amb l’argument que envaeix competències, assimilant els lloguers a contractes entre privats que no depenen de la Generalitat sinó de l’Estat. Això només és veritat a mitges, ja que la Generalitat té competències en habitatge i, encara que sigui entre privats, és un contracte sobre un dret fonamental, reconegut a les lleis principals del país, a la Constitució espanyola i a l’Estatut de Catalunya. Per tant, la Generalitat no només pot vetllar pel compliment d’aquest dret, sinó que té l’obligació de fer-ho.
L’habitatge té una funció social i caldria que estigués garantit per a tothom. Quan quasi el 50% de les persones necessiten ajuts públics per accedir a l’habitatge, com està passant actualment a Barcelona i a tants altres llocs del país, es fa patent que es tracta d’un problema estructural. Regular els lloguers, doncs, no és la solució, però sí una manera d’intentar posar uns límits a l’especulació, pal·liar-ne els efectes negatius i evitar que els preus pugin indefinidament creant una bombolla que porta al col·lapse. Tanmateix, l’existència de la llei no ha garantit sempre la seva aplicació. El sector immobiliari se l’ha saltat sistemàticament. Sovint la propietat, directament o a través de les agències immobiliàries, ha intentat actuar com si la llei no existís, fent trampes en l’aplicació dels preus, aprofitant-se de la ignorància o de la por dels llogaters. Però quan aquesta llei s’ha fet servir, moltes vegades amb el suport dels col·lectius d’habitatge, s’ha aconseguit rebaixar el preu del lloguer que s’havia pagat fins al moment.
De fet, la regulació de lloguers s’ha mostrat com una eina efectiva per abaixar el preu dels lloguers i ha beneficiat més de 160.000 llogateres en l’últim any, abaixant els lloguers una mitjana del 5% a les ciutats regulades, on viu el 70% de la població catalana. És per això que no podem acceptar l’eliminació d’aquesta llei, ja que l’eliminació ens torna al mercat lliure i a l’especulació sense control.
Mentre es permeti que l’habitatge sigui un bé de mercat i no un dret, mentre es posi catifa vermella als fons d’inversió i especulació immobiliària, mentre es continuï dessagnant la classe treballadora aprofitant-se de la necessitat d’una llar, qualsevol “escut social”, llei o moratòria no seran més que mesures tèbies que irremeiablement ens condueixin a un agreujament de la tensió social existent, però que reclamarem i defensarem en vistes d’una reforma estructural molt més profunda.
